Catalunya no és un país normal. Molts es pregunten perquè li diem país, quan només és una “Comunidad Autonoma de régimen común”. I és veritat, tenen raó, encara que jo més aviat li diria que del régimen anterior. O és que hem passat pàgina a la nostra història, tal i com en ho volen fer creure amb la famosa transició? Això de la transició modèlica (i tal i tal…) no deixa de ser un eufemisme, ja que estem davant de la continuïtat legal del franquisme, ensucrat per un pobre sistema democràtic, viciat i manipulat pels dos representants de la mateixa moneda del nacionalisme espanyol: el PSOE i el PP.

Que ningú s’enganyi que en temes sensibles, el nacionalisme espanyol s’ajunta i consensua ràpidament una posició comuna. Coses de l’ interès general (espanyol). Mireu per exemple el País Basc. Em podeu dir si és un govern d’esquerres o de dretes? Bona pregunta, oi? Doncs una més fàcil. Hi ha un govern nacionalista basc o espanyolista? Aquesta sí! Què ens diu tot això? Doncs que la prioritat nacional està per sobre de la resta de matisos polítics.

En canvi a Catalunya, degut a la desafecció política promoguda per uns polítics mediocres, la resignació social i crisis de valors nacionals, sembla que estiguem estabornits, adormits i anestesiats. Els nostres actuals polítics semblen aquells cavalls vells, cansats, pesats, cadascú tirant cap al seu costat i el carro sense moure’s del lloc. El pitjor de tot és quan no només no tiren el carro endavant, sinó que es posen darrera del carro. Llavors és quan el país es perd en discussions estèrils i trifulgues inútils que no porten enlloc. Com hem vist al País Basc, la prioritat nacional ha d’estar per sobre de tot, i un cop aconseguim la normalitat nacional, un cop siguem un país normal, llavors podem parlar si volem la ratlla més a la dreta o més a l’esquerra.

La prioritat nacional, on la majoria hi estareu d’acord, no és cap altre que viure en un país millor, on es defensin i es garanteixin alts nivells de progrés i benestar social a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, així com de les generacions futures. Vist on estem ara i el que ens espera si no fem res, no ens queda cap altra sortida que lluitar d’una manera desacomplexada, serena i tranquil·la, per la independència de Catalunya. I I com podem fer això? Creieu sincerament que sense fer res especial ho podem assolir o realment val la pena fer un esforç addicional, donar un pas endavant i dir sí ho podem fer entre tots?

Sé que culturalment els catalans som molt individualistes i que en general, ens costa col·laborar en un projecte amb més persones, doncs encara serà més difícil imaginar un moviment transversal de persones de qualsevol origen i ideologia política tenint com a prioritat una projecte comú. Algú realment s’ho imagina? Doncs per molt que ens costi d’imaginar, em consta que s’estan reagrupant moltes persones arreu del país, de diferents sensibilitats nacionals, entorn d’un nou projecte polític que treballa com a prioritat defensar precisament la que ha de ser la prioritat nacional de Catalunya: la independència. Molta gent ho té clar, mireu sinó els resultats de les consultes populars del 13 de Desembre i el que indiquen les enquestes, prop d’un 39% (el Periodico 22/12/09).

Estic segur que aquesta alternativa política, Reagrupament, tindrà molt a dir en les properes eleccions al Parlament. Preneu nota d’aquest nom: Reagrupament. Us sonarà molt!